Decreixentisme i arquitectura

El concepte Decreixentisme, les poques vegades que entra dins de les converses, dona lloc a molts equivocs, i un d’ells es que s’identifica “decréixer” amb més petit, menys espai i més pobre. I jo, que si que tinc present aquest estrany concepte, trobo graciós que això sigui així quan ara, justament, un col·legi d’arquitectes ha debatut que si una cambra doble d’un hotel de luxe té de mitja 20 metres quadrats i es considera ampla i confortable, aleshores es podrien reduir les mides mínimes dels habitatges a valors pròxims a 20 metres quadrats, quan ara estan a uns exagerats 40 metres quadrats. Si estàs còmode amb vint en vacances, perquè no hauries d’estar-ho la resta de l’any? Això no te res a veure amb decréixer –com no ho es res que es pensi per cap organisme oficial del mon- si no que compleix exquisidament els manaments del creixement ortodox: d’un terreny es treuen més vivendes, per tant més rendiment econòmic, per tant, continuem creixent econòmicament. I com, a més, per poder viure amb tota la parafernàlia que avui en dia es considera necessària per viure, caldran mobles específics per optimitzar l’espai d’emmagatzematge, s’aconseguirà que l’industria del moble barat i de disseny suec –i imitadors- continuï visquint a la seva època daurada. I el mes tràgic de tot es que, malgrat que la joventut del mon occidental esta abocada a tornar a les barraques de les que van sortir, per posar un exemple proper, els nostres avis i avies que van viure la post-guerra espanyola, tenen quasi l’obligació de que el seu espai vital sigui bonic i de disseny, com els pisets tan macos que surten per la tele.

Decrecentisme es començar a buscar les coses que realment et fan falta i anar oblidant-te de les supèrflues. En aquest cas concret, el superflu es trobar maneres de simular que un zulo es un àtic de luxe a N.Y., el necessari es tindre l’espai que et permeti viure dignament. Es evident que viure dignament no implica que una família de tres membres hagi de viure a un palauet renaixentista, però tampoc no es tracta d’anar eliminant l’espai necessari per fer aquelles coses que no son boniques però que la vida humana implica. A l’eliminació definitiva del safareig a tots els pisos i cases moderns de gama mitjana –i, per tant, la creació de la necessitat imperiosa de tindre assecadora, perquè si no a veure si hauràs de estendre la roba a la finestra de la cambra com fan als barris perifèrics- ha arribat la sinistra moda de reduir la cuina al mínim, fins que ja nomes es una trista paret, molt lluent i tècnicament avançada, del menjador. Estic farta de veure pisets moníssims (i caríssims, si es considera el preu que tenen pels metres que son) “ideals per parelles” on la cuina es una mena d’ornament obligat per a que donin la cèdula d’habitabilitat, però que no serveix per a res pràctic, mes enllà de calfar la llet al microones pels matins i els canelons congelats per sopar a la nit. De fet, quan estic buscant vivenda i em mostren un habitatge, tinc una classificació feta segons com es pugui processar el rebuig. Factor escombraries li dic. Perquè en aquesta societat s’ha desenvolupat un fastig tan extrem als nostres propis residus que s’han sobrepassat els postulats higienistes necessaris per no caure malalts de ronya i ja ni es fan les cases pensant que els generem.

I es que si estem a un piset de 50 metres quadrats a on la paret-cuineta te tres armaris i un d’ells es el rentavaixelles, que esta panellat e integrat magníficament, i estàs al bel mig del menjador-sala d’estar, a on fiques les pudentes i antiestètiques escombraries? No les pots ficar al terra, damunt del fantàstic parquet de roure, a la vista (i olfacte) de tothom, espellant el parquet i emprenyant cada vegada que obres la nevera. No existeix el safareig i el balconet, si n’hi ha, no dona per això. Nomes et queda ficar-la dins d’un dels dos armaris, amb l’opció d’emprar borses amb aroma de lavanda per les persones mes pudoroses, i sense separar per reciclar, que no n’hi ha espai per a mes. Ja ni preguntem on es ficaran l’escombra, el poal per fregar i demes artefactes que ens recorden que generem brutícia. Total, tampoc tenim temps de fer-los servir… però tornem als fems. Ningú que visqui a un pis amb una d’aquestes cuines ridícules no te intenció de fer-se conserves i menjars casolans i, llevat que s’alimenti a base de tuppers de la mama o que tingui prou poder adquisitiu com per menjar fora sempre, no tindrà mes alternativa que proveir-se de menjars preparats o semi-preparats, ben envasats en capses, embolcalls i envasos llampants. Es a dir, estem davant d’una paradoxa absurda, es redueix l’espai destinat per cuinar però s’augmenten els residus generats en l’acció. I on han d’anar a parar totes aquestos desperdicis llardosos? No n’hi ha cap espai pensat per això i la trituradora de escombraries no ha calat entre nosaltres, els europeus. Així, les nostres deixalles, tot i que no fan mes que augmentar, acaben sent un problema irresoluble. Suposo que arribarà el dia que venguin fundes i folres per les deixalles, de colors adients que harmonitzin amb els colors de la sala d’estar,  i el poal del fem pugui sortir per fi de l’armari i plantar-se en mig del menjador amb orgull, amb alegria, i la gent podrà presumir de escombraries artístiques. Però fins que s’arribi això jo vull reivindicar les cases fetes pensant que estem vius i que no som ninotets de plàstic.

I això, dins del meu humil parer, entenc que si que estaria dins de la filosofia del Decreixement. Deixar de consumir per dissimular que estem vius i començar a viure millor, amb mes plenitud i mes riquesa.

Acerca de Ana

Nací en los ochenta y soy, por los pelos, de la generación millenial. Pero de los tempranos, no de los ni-nis, sino de los que estudiaron mucho y emigraron. Yo estudié mucho y me doctoré en química orgánica, pero no emigré. Me quedé y ahora me he reproducido. Y aquí estoy. Escribiendo esto.
Esta entrada fue publicada en artículos y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s